TESTIMONIS

EL TESTIMONI D’ALINA FLORIDO, filla de la Natàlia

El tren arrenca. Emprenc el viatge. Estic amb els auriculars posats, com sempre. Obro l’Spotify i faig un “click” a la llista que em recorda a tu. Començo a veure un fil de llum: estem sortint del túnel. Veig l’exterior. Aprecio la llum que il·lumina el paisatge. A la següent parada, entren una mare i una filla agafades de la mà. Em recorden a tu i a mi. Seuen al meu costat. Mantenen conversa. La filla li explica què ha fet a l’escola. Les escolto. La nena li diu “I saps què, mama? La senyoreta ens ha explicat una antiga llegenda de la Xina que parla d’un fil vermell, invisible per als nostres ulls, que ens uneix. Tu i jo, per exemple, estem lligades per aquest fil perquè ens estimem molt. També estic lligada amb la família i els amics, em sembla molt bonic. Ah, i també estic connectada amb la gateta!”. Just en aquest moment, se’m desbloqueja un record. 

Era petita. Estava aprenent a escriure. Aquell dia, vaig fer cal·ligrafia per escriure bé la lletra “m”, de “mama”. Arribava de l’escola cridant d’alegria perquè ja sabia escriure aquesta paraula, aquesta gran paraula. També et vaig explicar que la Rosa, la meva professora, ens va deixar llibertat per triar la taula on anàvem a seure. Jo em vaig decantar pel vermell. A més a més, la mestra ens va demanar que, pel dia següent, portéssim una cinta del color corresponent al de la taula, perquè aprendríem a fer llaços. En el meu cas, hauria de portar fil vermell. Tu, però, no em feies gaire cas. No sé en què pensaves. Devia ser important. Anys més tard, llegeixo el teu relat El fil vermell i descobreixo que en aquell moment se’t va desbloquejar un record: el moment en què et van anunciar que estaves patint una malaltia que t’impediria tenir fills biològics. És aquesta la causa per la qual els nostres camins es van creuar.

Penso. Penso en la llegenda d’aquest fil i en la importància que aquesta té sobre mi i el record que tinc sobre tu. Penso en aquest fil, el que ha entrellaçat les nostres vides, dues vides que ens han portat a ser mare i filla. Entre la gran quantitat de vides, entre aquests milions, ens ha tocat a tu i a mi. És com al tren, les persones entren i surten. Tu vas entrar al meu vagó, i vas seure al meu costat, em vas acompanyar i ho vas fer intensament, però vas acabar baixant del vagó. Vas sortir, però no vas marxar. Formes part de mi i vius dins de tots els que t’estimem. Em sento molt afortunada d’haver compartit part del meu viatge amb tu. 

Les meves orelles senten de fons, mentre penso en tu, la veu de la Mari de Chambao: Que no vale la pena andar por andar, que es mejor caminar pa’ ir creciendo. Aquest cop no recordo, sinó reflexiono. Reflexiono i et dono les gràcies per ser el meu gran exemple a seguir. Mai t’he vist caminar perquè sí, sempre t’he vist avançar -créixer- amb molta valentia i coratge.   

El trajecte del tren, però, no és gaire llarg, em queda poc per arribar. Desitjo gaudir cada instant abans d’arribar al destí. Vull aprofitar el temps, l’or, com tu has fet. Aprofitar-lo amb les persones que estimo, i vull donar-te les gràcies, de nou, pel teu somriure, pel teu positivisme, per l’alegria que transmets, per il·luminar-nos el paisatge i per l’amor que ens has deixat. 

T’estimem, mama, gràcies per tot!

EL TESTIMONI D’ALBERT BEORLEGUI, CUNYAT DE LA NATÀLIA

Bona tarda a tothom. Sí, jo soc el cunyat de la Natàlia. Tots sabem que la paraula “cunyat” té un punt despectiu, ara no ens enganyem, i defineix aquell parentiu familiar diguem que no gaire simpàtic, que va associat, tot i que no sempre, a un posat set ciències i condescendent que anima les festes de Nadal pontificant sobre tot sense tenir gaire idea de res. Però, vaja, no oblidéssim pas que si soc el seu cunyat és en bona part, gràcies a ella. I això que no vam tenir temps de coneixe’ns gaire, i estic convençut que en aquesta sala hi ha persones que saben, més indubtablement que jo, com era la Natàlia. 

Sí que haig de confessar una veritat ben rotunda: la Natàlia va canviar la meva vida. No ho va fer amb aquella mena d’esdeveniments que et passen a la vida i que n’ets conscient des del moment en què et passen. No, no. Amb la Natàlia van ser un munt de fets, aparentment casuals, aparentment provocats, que han comportat que trenta anys més tard d’haver-nos conegut, trenta anys, estigui parlant d’ella ara i aquí a la Biblioteca Central de Terrassa.

El punt de partida és la facultat de Dret de la Universitat Autònoma, on ens vam conèixer a principis dels noranta. No érem ben bé de la mateixa colla, però vam coincidir en alguns seminaris. Quan vam acabar els estudis, i com acostuma a passar amb els companys, els camins que vam començar a recórrer ens van separar. A poc a poc, tot allò que havíem compartit a la carrera, es va anar esvaint. Els rostres i els noms dels companys van anar difuminant-se. Molt pocs van sobreviure a aquest oblit. Un dels que ho va fer, va ser el seu.

I van passar prop de vint anys sense tenir cap mena de contacte. El tango d’en Gardel diu que Veinte años no es nada, però sí, en vint anys passen moltes coses a la vida d’una persona. El cas és que el 23 de setembre de 2009, rebo un correu electrònic seu. La Natàlia m’havia vist a TV3, en un brevíssim reportatge que m’havien fet sobre la presentació del llibre de cinema amateur que vaig escriure amb un historiador terrassenc, en Jordi Tomàs, i va decidir escriure’m per veure com anava tot, què havia estat de les nostres vides, i fer balanç al capdavall del que s’havia complert i del que no, de tot allò que ens havíem promès a nosaltres mateixos feia dues dècades. Aquest fet, aparentment insignificant, revelava un caràcter social, emprenedor, de fer coses, i fer-les amb il·lusió, amb entusiasme, quelcom que era un dels seus trets rellevants. 

El cas és que vam tornar a coincidir mesos més tard, en una de les moltes conferències de cinema que acostumo a impartir i on va venir acompanyada de la seva germana, l’Elisabet. Mesos més tard, la Natàlia em va comentar que l’Elisabet faria un viatge a Califòrnia, que jo, casualment, repetiria setmanes més tard. I aquest va ser el pretext, el punt de partida, l’excusa, per tenir una primera cita amb ella, amb la seva germana, amb l’Elisabet, amb qui, per si voleu més informació, m’hi vaig acabar casant, i hem tingut dos vailets, que estan corrent per aquí fent de les seves. 

La intervenció de la Natàlia en tot aquest afer havia estat aparentment secundària (o potser no tant), però quan ho analitzes amb la perspectiva del temps, t’adones que potser la vida és un immens trencaclosques format per centenars de peces que aïlladament semblen no tenir sentit, però que vistes a distància tenen una coherència admirable. I cadascuna de les seves peces està unida a una altra…, com un fil invisible. La baula entre elles potser és molt feble, però és imprescindible i necessària perquè un fet et pugui conduir a un altre.

Després de prop de vint anys sense veure’ns, què haguera passat si ella no m’hagués vist per casualitat a la TV en aquell parell de minuts que vaig aparèixer? Si no hagués decidit escriure’m per veure com anava tot? Si no m’hagués presentat l’Elisabet? Si no hagués pensat que un viatge als Estats Units seria un bon punt de partida per a una història d’amor?

No ho sabrem mai. Però a vegades penses que en el llarg, estrany, complicat i apassionant esdevenir de la vida, l’existència té aquests petits capricis que fan que d’alguna manera o altra tot acabi encaixant.

Quan vaig començar a sortir amb l’Elisabet, vaig tenir la sort de tractar la Natàlia molt més. No tant com m’haguera agradat, és clar, perquè com tots sabem, se’n va anar massa d’hora i van quedar pendents moltes converses de temes que ens unien, entre d’ells, l’amor per l’escriptura i el taller al qual s’havia apuntat amb tant d’entusiasme.

Però és que la Natàlia encara ens tenia reservada una última sorpresa. Mesos més tard que ella ens deixés, la família va descobrir d’entre els seus papers que encara ningú no havia tocat, un conte, titulat Hollywood, on es descriu un personatge molt semblant a com soc (o era) jo. “Vaja, pastat”, segons diu l’Elisabet. Potser va ser una altra picada d’ullet de la Natàlia, d’avançar-se al que podia passar, d’anar més enllà del que era evident. Va ser un darrer regal, pòstum, d’una persona extraordinària. Aquests premis que porten el seu nom potser són un tribut, simbòlic però ben gran, del llegat que ens va deixar i del record que ens acompanya a aquells que vam tenir el privilegi de conèixer-la i estimar-la